Ara que l'ombra visti de silenci
aquesta tua nocturna solitud,
i s'assossega, un poc, l'inquietud
de 'questa ànima mia que se turmenta,
ara, primer que de la luna 'I cant
esclati en ce!, triomfant de harmonia,
vene en aqui: me fanen companya
los anys de l'infancia ... i 'ls pensaments.
Vives !es pedres que 'l migjorn lluenta
vives, 'n el do! que bruja cada vena,
a sota veu me conten la tua pena,
a sota veu: lo mon no la compren.
M'acost, a poc: s'obrin !es ruines
com a escenari tràgic: personatges
del meu passat torneo de !es platges
on l'home cerca la sua eternitat.
Ai! Com a 'I vent s'en porta los afanys!
Com a, improvisa, riu la primavera!
Qual jòia incomparable! I que llumera
fulgenta d'esperances, tè la nit!
Ma... se despaga la fulgor del somni
ne la misèria de la realitat...
Ombres, perquè 'n el temps sense edat
llestres tornau? Fermau-vos ... so en aquì...
Dolces memòries, flama de la vida,
adiòs... adiòs 'Nel carrerò desert
s'alça la lluna: i la veu mia se perd
ne l'ona eterna, ne l'immensitat...