Altre no puc pensar, ara,
si no solament
al caure de !es fulles engroguides
dels abres despullats,
al vent que impietòs !es porta
esbatorant-les cases,
al cuxto que a 'ls peus del ll it
tunxa endormiscat:
forsis somnia de me que amb un carinyo
fas utile i piena
un'existència bestiai.
Q!li solitud que mata!
A poc los sentiments de pau vanen
desfent-se
com a embostes de cera gitades
en la brasa,
sense que un germà fassi entendre
un cmo
de comprensiò i de amor
o allongui una mà que sigui vida.